Taller de fotografia i imatge

Pràctica semestral: Realització d’un projecte fotogràfic sobre RIBES

Fotografies

Diari d’artista

Apunts amb les idees que donen forma al meu projecte fotogràfic.

– 25/02/2022 Entrega de la primera PAC del Taller de fotografia i imatge sobre la fotografia publicada en la revista Vogue de la cantat Rosalía, de Peter Lindbergh, tota una eminència en el món de la moda. Avui, també s’inicia el període per treballar la pràctica semestral que segons ens indiquen, es tracta de realitzar un projecte fotogràfic que consisteix en una sèrie d’imatges, de tècnica i temàtica lliure que guardin certa coherència entre elles. He de trobar el tema i sobretot “El moment” oportú per anar desenvolupant la pràctica.

– 25/02/2022 He llegit la pràctica amb més detall i ufff!…No sé hi ha tantes coses i temes que no sé pas. A més, ara que ho tenim tan fàcil i accessible amb els mòbils, a mi que sempre m’ha agradat fotografiar tot el que em cridava l’atenció. Una de les meves passions és sortir a caminar a la natura. Activitat recuperada gràcies a la pandèmia. Ahir diumenge vaig sortir, els ametllers estan florits i preciosos i amb el Montgròs de teló de fons esplèndida composició.

Imatge a través de l’ametller vista del Montgròs des de la Rambla de la petita Masia de Santa Magdalena Fotografia 11

02/03/2022 Ara que ha passat Carnaval, una de les idees primeres que he tingut ha estat de captar imatges d’aquesta celebració que aquí a la meva comarca es viu molt intensament, i no sé però, els colors i l’escenografia a vegades són excepcionals. Aniré rumiant.

10/03/2022 Estic pensant en què basar el meu treball, i com ja vaig comentar fa uns dies, hi ha tantes coses, les sortides i les postes de sol al poble m’encanten, però són més maques a la tardor que no pas ara al març. De novembre a gener són espectaculars, amb la infinitat de colors que es creen des de grocs, ataronjats, rogencs, liles, blaus, grisos tots ells fins arribar al color nit. Estic pensant en incorporar al projecte una fotografia que he fet des del campanar de l’església que m’encanta i és la primera vegada que pujo al toc de campanes.

18/03/2022 Aquests dies llegint el material he trobat al mòdul Fitxes temàtiques sobre recursos expressius, en l’apartat 4 que parla sobre l’espai – Paisatge com a espai múltiple, l’habilitat de la càmera per a registrar el detall d’un paisatge sempre ha constituït una de les característiques definitòries del mitjà…Molt interessant. El cap de setmana passat vaig anar a la Trinitat de Sitges.

Imatge de Sant Pere de Ribes des del camí a la Trinitat – Sitges Fotografia 12

24/03/2022 Avui entrego PAC 2 i certament he gaudit molt fent-la. No sé si m’hauré enrotllat molt, i si la imatge que presento sobre la fotografia performativa no serà massa agosarada, però ha estat fascinant treballar sobre ella i especialment, que he trobat moltes similituds entre la imatge i el fet de parlar d’una època que sempre m’ha atret molt. He mirat de copsar el que tenia guardat a l’arxiu de la meva imaginació i em sembla que ho he aconseguit.

28/03/2022 Aquest cap de setmana he fet una excursió molt bonica amb un grup d’amics, uns 12 km, pels voltants del meu poble. Tinc sort que a la zona on visc, estic envoltada de camins ben bonics plens de vinyes que et porten fins a bosquines i màquies, i en no res també caminant puc arribar al mar…..

08/04/2022 Estic molt satisfeta, el professor Marcos Bessons, m’escriu un comentari sobre la PAC 2, amb una B, que m’ha fet sentir molt bé, ja que estava patint.
Entre altres coses em diu: «Fas una justificació extensa i ben defensada, permets al lector comprendre la teva peça des de la part creativa, la part formal i la part conceptual. El tema seleccionat és molt actual recurrent i la forma de tractar-lo molt personal i original. […] Fas una bona contextualització de Reich i la seva època, […] La peça, a nivell formal, està ben resolta, sobretot en vestuari i posada en escena. El context és domèstic i per tant, la perfomance es desenvolupa de manera íntima. D’això també podies parlar i reflexionar. […] Es nota que tenies la idea molt clara i has anat a buscar la imatge, però en ser una perfomance potser podies haver provat de realitzar unes accions i a veure on et portaven, el més probable és que haguessis tret alguna imatge més contundent. Ha faltat aquest plus de treball performatiu»…I Jo molt contenta.

13/04/2022 Estic estressada!.. Entrega de Pacs, Setmana Santa, compromisos que tenim aquests dies de festa uff! Després necessitaré ben bé, una altra setmana per  recuperar-me d’aquests dies. Vull fer tantes coses i complir amb tot. Ara estic molt feliç també, la meva filla ha aprovat el carnet de conduir amb 18 anyets i tot a la primera. Ella sí que és el meu projecte més important, estic tan orgullosa d’ella!

15/04/2022 Divendres sant, dinar familiar, però abans una petita excursió fins la penya el Pedroell, feia un dia fantàstic. La família que ha vingut, els meus germans i parelles amb les seves filles i el meu nebot Joan, que és autista. És el nostre angelet, el trastorn de comunicació que pateix, ja que no parla, no evita que ens traslladi les seves emocions, constantment. Avui quan mirava el seu voltant ha quedat fascinat i ha començat a xisclar de content. Des d’allà les vistes cap a Sitges són espectaculars, es veu el mar. Tot i que la imatge més impressionant és la que es veu, perfectament, l’antic Autòdrom de Terramar.

18/04/2022 Caminada des de Ribes fins els Colls (15 km, anar i tornar) a visitar la petita platja que té el terme de Ribes, la platja de Belis. Es troba ben bé al mig entre Sitges i Vilanova i la Geltrú, i es tracta d’una petita cala a la que pots accedir des d’un penya segat. Des d’allà cap a Sitges a visitar la platja de l’Home mort, més accessible i en la que trobes un petit túnel que dona molt de joc, sobretot quan s’arriba després del camí ple de pi i alzines, i es veu que al final d’aquell túnel apareix el color blau que es fon enmig de l’horitzó.

22/04/2022 PAC 3 del Taller de fotografia entregada. Ufff…Tampoc no sé com anirà aquest treball sobre l’instant decisiu, troba’l!…Com bé diu el mòdul «cal buscar-lo, no pots deixar que vingui, encara que si saps d’un esdeveniment que succeirà cerca el millor lloc per a fotografiar-lo» però, ho he vist tan clar, perquè certament quan veia les imatges i he pensat en captar-les, en el meu cap es debatia tota la situació que estan vivint aquestes dones i nens, i de com les seves vides han fet un gir cap a l’adversitat més incerta.

26/04/2022 Avui és dimarts, he decidit demanar festa a la feina. Volia avançar al matí amb una PAC, de tantes que tinc, i desprès anar a gaudir d’una bona caminada, atès que és un dia esplèndid per passejar, assolellat, quasi 20º. Estic feliç, serà perquè és el meu aniversari? Així que per les contrades he fet vàries fotografies. Una molt curiosa a la pedrera de sorra sílice que hi ha en direcció a Vilanova i la Geltrú, i a les roselles tan gracioses de color vermell i groc que hi ha en els peus del meu meravellós Montgròs. Crec que ja tinc clar del què tractarà el meu treball semestral. Em fa molta il·lusió treballar-ho.

Imatge de la pedrera de sorra sílice i al fons Ribes Fotografia 13

28/04/2022 Mitjançant el foli he publicat la meva proposta:
«El projecte fotogràfic que vull presentar i que ara mateix es troba en fase de desenvolupament es tracta d’un seguit d’imatges del nostre entorn més proper, més immediat, que ens passa molt sovint desapercebut i al qual no li donem ni la importància ni el reconeixement que es mereix. Ara estic pensant un possible títol. Em sorgeixen mil idees, però m’he de decidir per una».

03/05/2022 El professor Marcos Bessons, m’escriu un correu en resposta a la meva proposta:
«Hola, Maria Pau, el tema de la pràctica semestral sembla prou bo. Pensa en com podries donar un acabat a la teva proposta.
M’agradaria que la teva obra no fos només un recull de imatges, sinó que, al final, estiguin explicant alguna cosa i ho fessin d’una manera molt determinada.
Pensa-hi».

07/05/2022 Avui he pujat al Montgròs, cim de 358 m, als peus del qual es troba el meu poble estimat Sant Pere de Ribes, Ribes pels ribetanses. Volia fotografiar la sortida del sol pel meu treball. Vaig consultar ahir la previsió meteorològica i pintava bé. He hagut de matinar una mica perquè el volia veure sortir tot imponent-se al dia. Espectacle que ha començat a les 6:45 h, meravellós He fet vàries fotografies, i és complicat la veritat. L’albada amb els colors freds, no com a la posta de sol que són més càlids. Llàstima que el que veuen els ulls i percep el cervell, a la vegada, aquella imatge sigui tan difícil de plasmar.

Fotos del making of, des del Montgròs. Fotografia 14

10/05/2022 No m’ho puc creure, a la PAC 3, sobre “L’instant decisiu” una A, estic més que agraïda, era per mi com una mena de proposta engrescadora, en barrejar els sentiments de impotència que em provoquen les guerres, i més aquesta tenint els testimonis més directes aquí entre nosaltres, amb tot el que he investigat entorn a la fotografia. He aprés coses molt interessants. El professor Marcos Bessons, m’escriu un comentari sobre la PAC 3, que m’ha emocionat, perquè com bé diu, era tot un repte. Em sento molt recompensada.

12/05/2022 Sobre el tema que he triat per la pràctica semestral, sobre el meu entorn, paisatges, espais…proposta que sembla acceptada però que com em diu el professor, no només ha de ser un recull de imatges, sinó que, expliquin alguna cosa i d’una manera determinada. Segons s’indica en els mòduls, tradicionalment, els fotògrafs d’aquest gènere han utilitzat càmeres de gran format per a assegurar la qualitat dels detalls. Ansel Adams va viure a la vall de Yosemite i en coneixia la geografia íntimament. Quan sortia a fotografiar, la seva necessitat era connectar amb la naturalesa en un acte íntim i alquímic, quasi meditatiu. La seva obra evoca un compromís emocional amb l’experiència de la bellesa sublim. Deia que: «De vegades arribo a llocs just quan Déu està preparat perquè algú premi el disparador». Trobo que és molt espiritual i místic, m’agrada. Aniré investigant sobre ell.

15/05/2022 Aquests dies he començat a triar les fotos que he anat captant a les caminades, algunes les trobo més impressionants que d’altres tenint en compte que las faig amb el mòbil. No disposo d’una càmera de gran format com els fotògrafs professionals. Sempre he desitjat tenir una. Hauré de fer una altra guardiola…això sí quan acabi la UOC.

18/05/2022 També, he pensat integrar en el projecte unes imatges que sempre em captiven i que són els grafits. Em fascinen, els colors, les composicions, la força que tenen, trobar el significat a vegades, inversemblant. Es curiós jo mirant les fotos sobre grafits que vaig captar en el pont que hi ha sota de la C-32 quan anava cap a la penya el Pedroell i acabo de llegir una noticia que l’escultura coneguda com ‘Gat’, de l’escultor colombià Fernando Botero, ubicada a la rambla del Raval de Barcelona, ha aparegut pintada amb grafits aquest dimecres, pensant que es tractava d’un acte vandàlic i resulta que ho ha fet ni més ni menys que Darryl McCray, considerat el primer grafiter modern. De fet, Cornbread, que és el seu sobrenom, hi ha deixat la seva signatura, amb la qual ja als anys 60 va donar-se a conèixer a Filadèlfia.

20/05/2022 Pac 4 entregada, tema dedicat a la postfotografia. He parlat sobre un tema que m’agrada molt ja que he trobat que té moltes similituds, que encaixava, es tracta del món del teatre. Ara a per la Pràctica semestral. Entrego les que tinc pendents d’altres matèries i m’hi poso.

27/05/2022 Durant aquest cap de setmana, de fet comença avui, hi ha un festival de música al Castell dedicat al seu habitant més internacional José de Udaeta (1909-2009), ballarí clàssic de dansa espanyola i flamenc, gran coreògraf que havia actuat al costat d’artistes tan importants com Montserrat Caballé o Herbert Von Karajan, i un virtuós de les castanyoles a les quals els hi va dedicar fins i tot un espectacle. Des dels anys 70 va viure al castell el qual va restaurar. Fa dies que l’he anat fotografiant, he pensat en fer un muntatge amb totes elles, és curiós com canvia la perspectiva de les coses, segons el moment, segons la posició. De seguida m’ha vingut una de les obres que hem estudiat recentment, els nous plantejaments fotogràfics de la postfotografia, penso que pot encaixar.

Diferents imatges del Castell de Bell-Lloc, preses en hores i dies diferents Fotografia 15

29/05/2022 Després d’haver entregat totes les Pac pendents ja tinc un moment de calma i serenor per tal de enfocar-me en la tria de fotografies, i anar perfeccionant el projecte. He aconseguit fer una parell de fotografies amb una càmera reflex, NIKON D3400, d’una amiga per acabar de documentar el meu projecte.

31/05/2022 M’he tornat a revisar totes les imatges preses i miro de trobar la de de millor qualitat, il·luminació, nitidesa, en la que em sembli que s’ha pogut captar la imatge que jo desitjava.

Pràctica semestral: Realització d’un projecte fotogràfic sobre RIBES

He creat aquest projecte fotogràfic, primer de tot m’atreveixo a posar èmfasis, en que he gaudit i m’ha satisfet molt la seva elaboració.

Una de les meves grans aficions és caminar, com ja he comentat activitat recuperada gràcies a la pandèmia –sort que no ha estat tot negatiu-. Sortir i observar tot el que hi ha en el nostre voltant, és increïble. Veure la quantitat d’imatges que ens proporciona la natura, el nostre entorn més proper, més immediat i que ens passa molt sovint desapercebut al qual no li donem ni la importància ni el reconeixement que es mereix, potser perquè estem tan acostumats a veure’l diàriament.
Aquests dies he buscat informació del fotògraf més apassionat i reconegut de la natura de tot el món, Ansel Adams (1902-1984). Sempre a la cerca de la bellesa i de l’ordre en la natura, amb les seves imatges atorgava personalitat a un món inanimat. Va veure que la fotografia constava d’un procés amb dues situacions totalment independents: in situ, amb la presa, i en el laboratori, durant el positivat del negatiu (amb grans i pesades plaques de vidre). He llegit que treballava amb els temps per a imprimir en les seves fotos una atmosfera concreta, a les que li donava caràcter i on l’element protagonista era sempre la natura. Amb Adams neix una manera de pensar i treballar la fotografia que s’ha mantingut fins als nostres dies, i ha arribat també a la fotografia digital. Té molt de mèrit el fet que amb la seva obra va aconseguir la declaració de diversos parcs naturals dels Estats Units com a reserves nacionals, considerat així, com un dels primers ecologistes de la història. Una de les seves frases que més m’ha copsat ha estat:

«Una fotografia de veritat no necessita explicar-se ni pot expressar-se amb paraules»

La sèrie que presento, des del meu interès artístic, és el redescobriment d’indrets comuns, habituals, senzills, des d’una perspectiva molt diferent a la que coneixem. Es tracta de fotos preses per mi del meu poble, Sant Pere de Ribes, des dels paisatges que l’integren on he procurat aconseguir unes imatges singulars, que formen part d’aquest projecte, impregnant de romanticisme cada una d’elles. Sí, ha estat romàntic el procés perquè cada fotografia l’he tractat amb molta cura i sensibilitat ja que les he sentit com si fossin un gran amor, amb molta paciència i dedicació, per tal d’arribar a allò que volia.

RIBES

Tot comença amb el naixement d’un nou dia (fotografia núm. 1), des del cim Montgròs, de 358 m, als peus del qual es troba el meu poble estimat Ribes. La sortida del sol a les 6:45 h, després de buscar informació sobre les claus per fotografiar les sortides de sol: planificar la sessió, anar a un lloc adient, escollir la millor hora i el dia que sigui el més oportú meteorològicament parlant.

Baixant del Montgròs ens trobem la pedrera de sorra sílice, coneguda com a “La soldonera” o Can Paf, pel mot dels amos. Impressionant el “tall” de la cantera (fotografia núm. 2). Sant Pere de Ribes, es localitza en el massís del Garraf format per materials calcaris i ric en sorres de quars, que s’han extret amb explotacions conegudes localment com a soldoneres o saldoneres. L’extracció d’aquesta sorra sílice del jaciment, recurs mineral de gran qualitat, fora de la pagesia, era una de les escasses activitats del municipi i va significar el mitjà de vida de moltes famílies des de les primeres explotacions mineres en 1890. L’obtenció de sorres es va iniciar a l’any 1923, extraient-la amb arades i transportant-la amb vagonetes i carros fins a Vilanova i la Geltrú o Sitges, on era enviada en tren a foneries de ferro com a material imprescindible. Més tard, com a primera matèria per a la fabricació d’envasos de vidre i materials per a la construcció.

Continuem en direcció al poble pel camí i allà se’ns perd la vista en les immenses catifes verdes farcides de ceps vestits de joves pàmpols brillants. Conreus de vinyes en les què el pagès (fotografia núm. 3) protegeix contra les plagues, acaronant-les amb el sofre en pols, que en aquest cas es fa a mà per tal d’aconseguir una viticultura el més ecològica possible. L’altra de les activitats econòmiques ha estat el conreu de vinya. Ribes, compte amb més de 800 hectàrees de terra llaurada, la major part és vinya, que proporciona als viticultors de la zona una producció d’excel·lents vins i caves a partit de diverses varietats de raïm blanc i raïm negre gràcies al clima mediterrani i a la composició calcària del massís del Garraf.

En arribar ja al poble localitzem el Castell de Bell-lloc, apareix documentat en el segle X, es troba situat en el nucli de Sota-Ribes, orígens del poble de Sant Pere de Ribes. L’Església Vella forma part del conjunt, i és de finals del segle
XVII. El Portal de les Ànimes hi allotja el primer escut del municipi: un castell i quatre barres. Allà es celebra un dels esdeveniments, de recent creació, el Festival de música al Castell dedicat al seu habitant més il·lustre, el ballarí i coreògraf José de Udaeta. Una de les imatges més bucòliques del conjunt medieval és des del pont als peus del “Pi de la Palanca” en el passeig Circumval·lació (fotografia núm. 4). Es tracta d’un exemplar centenari de pi blanc, espècie originària de l’àrea mediterrània, de gran magnitud que ofereix la particularitat de tenir dues besses, caracteritzades per l’escorça grisa. El seu entorn està delimitat per una tanca i davant seu hi ha un plafó que el distingeix com a Arbre Monumental declarat així el 19 d’abril de 1991, pel Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya.

Continuem pel passeig Circumval·lació en direcció cap a mar, després d’acabar el poble travessem uns camins, ara plens de roselles de color vermell que la brisa matinera afalaga suaument (fotografia núm. 5).

Tot passant pel pont que hi ha sota de la carretera C-32, criden l’atenció els colors tan estridents dels grafits que s’han realitzat sobre els seus murs (fotografia núm. 6). Des d’allà agafem el camí per pujar al Pedroell, on tenim la millor vista a peu de l’Autòdrom de Terramar, el que va ser un dels primers autòdroms del món i del automobilisme, que encara conserva el circuit oval amb les seves espectaculars corbes. Inaugurat l’any 1923, com a referent del món del motor, en ell es van celebrar grans competicions internacionals (fotografia núm. 7).

En direcció cap a mar, en busca de la porció de Ribes que arriba a ell, una petita franja de costa, la Platja de Belis, de 658 metres. Es localitza entre Sitges i Vilanova i la Geltrú, i es tracta d’una petita cala a la que pots accedir des d’un penya segat. Més practicable és el camí de la platja de l’Home mort, que pertany a Sitges, allà trobem el petit túnel que després de travessar pel camí ple de pins, alzines i arbust, emmarca una incomparable estampa de contrastos que es registren amb la sorra groguenca i el mar blau de fons (fotografia núm. 8).

En tornar cap a Ribes de nou a la cerca de l’escalf de casa on tenim a aixopluc els tions (troncs) sobrers de l’hivern (fotografia núm. 9) que encara algun vespre poden ajudar a guarir-nos d’un sobtat fred de primavera que tímidament apareix per tal de donar treva al llarg estiu que se’ns presenta.

I a l’endemà emergeix un nou dia, en el que les campanes de l’església de Sant Pere, que té una certa retirada amb Santa Maria del Mar de Barcelona, asseveren cada 15 minuts que el temps va corrents i que mentre passa altres racons ens esperem per anar a redescobrir-los.

Em desperta un gran curiositat Imogen Cunningham (1883 – 1976), una altra pionera en el camp de la fotografia que va ser fundadora al costat de Ansel Adams i Edward Weston (entre d’altres) del Moviment f/64, que defensava l’excel·lència en la nitidesa i el detall dels treballs. La seva afició a la fotografia va començar des de nena, de manera autodidacta, i va cobrar popularitat com a fotògrafa de retrats amb un estudi propi a principis del segle passat. Anys més tard, després de ser mare, Imogen Cunningham es va dedicar a fotografiar el seu entorn més pròxim, les flors del seu jardí, creant unes composicions naturals abstractes que han quedat per a la història com a part fonamental de la seva obra d’estil pictorialista.

Convé ressaltar la importància del Moviment f/64, creat durant els anys 30 per diversos fotògrafs seguint les teories de Stieglitz amb la fotografia directa, amb característiques que celebraven la bellesa de la tonalitat i el detall, on s’emfatitza la fotografia pura i la nitidesa de les imatges i es dona la importància a la profunditat de camp de les imatges.

Cal dir que a Ribes, hem tingut en Jaume Gómez Puig (1919-2003) fotògraf, poeta, professor i cronista, que cap al 1944 comença a fer les seves primeres fotografies amb una petita màquina Kodak i més tard amb una Agfa, molt més completa que l’anterior. És a partir de llavors quan comença a fer fotos del pas de la vida en el poble que es converteixen en inventaris dels esdeveniments quotidians. Fins i tot s’ha creat el Concurs de Fotografia Jaume Gómez.

Les característiques de les imatges són les següents:

Fotografia 1. Sol naixent. Podem observar en la imatge un nivell elevat de saturació sobreexposat. El color groc projectat sobre el cel blau amb força i dinamisme. La captura s’ha fet amb un Apple Iphone SE (2n generation) amb la back càmera 28 mm i una profunditat de camp de f/1.8, 2 MP, i mida de 1440×1086 mm i 174KB.

Fotografia 2. Sorra sílice. Les línies inclinades del “tall” donen la sensació d’inestabilitat i de dinamisme minimalista. La captura s’ha fet amb un Apple Iphone SE (2n generation) amb la back càmera 28 mm i una profunditat de camp de f/1.8, 12 MP, ISO25 i mida de 3024×4032 mm i 1,3MB.

Fotografia 3. Ensofrats de viticultor. La ratxada de sofre sobre els ceps atorga a la imatge un fet decisiu, en tant que embruta els pàmpols alhora protegeix la collita. La captura s’ha fet amb un Apple Iphone SE (2n generation) amb la back càmera 28 mm i una profunditat de camp de f/1.8, 12 MP, ISO20 i mida de 3024×4032 mm i 2,7MB.

Fotografia 4. Pont del Pi de la Palanca i Castell de Bell-Lloc. Contrastos entre complementaris blau i groc, verd i groc, amb la llum natural de primeres hores del dia. Blanc i negre. Les fotografies en blanc i negre solen rememorar records nostàlgics, ens recorden el passat. La captura s’ha fet amb una NIKON D3400. 18.0-55.0 mm, una profunditat de camp de f/3.5-5.6, 2 MP, IS100 i mida de 1080×1620 mm.

Fotografia 5. Camp de roselles desafiadores. Tal com estan disposades amb suaus línies corbes suggereixen suavitat, bellesa, harmonia i moviment. La captura s’ha fet amb un Apple Iphone SE (2n generation) amb la back càmera 28 mm i una profunditat de camp de f/1.8, 12 MP, ISO20 i mida de 4032×3024 mm i 2,1MB.

Fotografia 6 Grafits. Disposició de vuit imatges en fotomuntatge lluminoses i de gran intensitat de colors d’art vandalitzat. Les captures s’ha fet amb un Apple Iphone SE (2n generation) amb la back càmera 28 mm i una profunditat de camp de f/1.8, 8 MP, ISO80 i mida de 3706×2063 mm i 2,3MB; 10 MP, ISO40 i mida de 3979×2568 mm i 882 KB; 9 MP, ISO020 i mida de 3979×2364 mm i 1,5MB; 6 MP, ISO080 i mida de 4030×1609 mm i 3,1MB; 9 MP, ISO40 i mida de 4030×2330 mm i 2,2MB; 9 MP, ISO40 i mida de 4030×2296 mm i 2,2MB; 11 MP, ISO32 i mida de 4030×2693 mm i 1,2MB. He utilitzat la tècnica del fotomuntatge digital i ha estat creat amb l’editor de fotografia i vídeo Pic- collage integrat a l’iPad Air 2, perquè el dispositiu d’Apple ofereix una saturació de color i tons més càlids que d’altres.

Fotografia 7. Autòdrom de Terramar. La pista oval del circuit crea una trajectòria visual que ens guia com a element principal de la imatge, amb els núvols grisos i tímidament blancs com a testimonis del temps. La captura s’ha fet amb un Apple Iphone SE (2n generation) amb la back càmera 28 mm i una profunditat de camp de f/1.8, 11 MP, ISO20 i mida de 4030x2665mm i 2MB.

Fotografia 8. Túnel cap al mar. Disposició de quatre imatges en fotomuntatge del túnel des de diferents perspectives. Les captures s’han fet amb un Apple Iphone SE (2n generation) amb la back càmera 28 mm i una profunditat de camp de f/1.8, 11 MP, ISO20 i mida de 4030x2665mm i 2MB; ISO80 mida de 3024×4032 i 4,6 MB; ISO25 mida de 3024×4032 i 4,2 MB; ISO 20 3024X4032  mm i 2,7MB. He utilitzat la tècnica del fotomuntatge digital i ha estat creat amb l’editor de fotografia i vídeo Pic-collage integrat a l’iPad Air 2.

Fotografia 9. Troncs i tions. Disposats com peces amb diferents talls cadascú ofereix una forma ben diferent de l’altre. La captura s’ha fet amb un Apple Iphone SE (2n generation) amb la back càmera 28 mm i una profunditat de camp de f/1.8, 12 MP, ISO20 mida de 3024×4032 i 4,6 MB.

Fotografia 10. Campanar matiner. Contrast de clar-fosc amb el cercle cromàtic que va del gris al taronja, proporcionant lluminositat a la imatge. La captura s’ha fet amb un Apple Iphone SE (2n generation) amb la back càmera
28 mm i una profunditat de camp de f/1.8, 10 MP, ISO400 i mida de 3389x3024mm i 1,9MB.

Les fotografies del diari d’artista són preses amb Apple Iphone SE (2n generation).

Fotografia 11: Ametller vista del Montgròs des de la Rambla de la petita Masia de Santa Magdalena
Fotografia 12: Sant Pere de Ribes des del camí a la Trinitat – Sitges Fotografia 13: Can PAF, pedrera de sorra sílice i al fons Ribes Fotografia 14: Fotos del making of, albada des del Montgròs Fotografia 15: Fotomuntatge Castell Bell-Lloc

BIBLIOGRAFIA

– Mòdul “Enfocaments teòrics en la fotografia”
– Mòdul “Referències i pretextos artístics
– Mòdul “Recursos expressius”

– Les saldoneres de Sant Pere de Ribes: una eina per interpretar la nostra història geològica. Montserrat Colilles, Teresa Ros. IES Can Puig de Sant Pere de Ribes. Antoni Obrador, Departament de Geologia, Universitat Autònoma de Barcelona.
– Festival Udaeta. (s. f.). Festival Udaeta. Recuperado 30 de mayo de 2022, de https://festivaludaeta.com/jose-de-udaeta/

Gustavo Bravo. (s. f.). Ansel Adams vida i obra. https://fotogasteiz.com/blog/fotografos/ansel-adams-vida-obra-biografia/. Recuperado 30 de mayo de 2022, de

DO Garraf. (s. f.). DO Garraf. Recuperado 30 de mayo de 2022, de http://www.dogarraf.cat/

Diputació De Barcelona. (s. f.). Mapes de patrimoni cultural. Mapes de patrimoni cultural. Recuperado 31 de mayo de 2022, de https://patrimonicultural.diba.cat/element/pi-de-la-palanca

AUTODROM DE TERRAMAR. EL PRIMER CIRCUIT OVAL D’ESPANYA DES DE 1923. (s.
f.). Recuperado 31 de mayo de 2022, de https://www.autodrom- terramar.com/

Ajuntament de Sant Pere de Ribes. (s. f.). Ajuntament de Sant Pere de Ribes.
Recuperado 31 de mayo de 2022, de https://www.santperederibes.cat/turisme/descobreixsantperederibes/entornn atural/terme-municipal

Àngels Molina | Dimecres, 18 De Maig Del 2022,. (2022, 18 mayo). El pioner del grafit modern vandalitza el ‘Gat’, de Botero, en la seva visita a Barcelona. El pioner del grafit modern vandalitza el ‘Gat’, de Botero, en la seva visita a Barcelona. Recuperado 31 de mayo de 2022, de https://beteve.cat/societat/pioner-grafit-modern-vandalitza-gat-botero- rambla-raval/

ALFONSO DOMÍNGUEZ LAVÍN. (2015, 1 enero). Imogen Cunningham. Imogen Cunningham. Recuperado 30 de mayo de 2022, de https://www.xatakafoto.com/tag/Imogen-Cunningham
Palacios, Josep-Lluís. (1996, 1 enero). Cronista, fotògraf i poeta. Jaume Gómez i Puig. Cronista, fotògraf i poeta. Jaume Gómez i Puig. Recuperado 29 de mayo de 2022, de https://bibliotecavirtual.diba.cat/documents/350940/21889126/Sant_Pau_96.pdf/f3c 9f009-c439-4d43-9006-593fb054dcd8?version=1.0

PAC 4 POSTFOTOGRAFIA

Imatge 1

Imatge 2

Imatge 3

Títol: El teatre i

1. CREACIÓ FOTOGRÀFICA

El projecte fotogràfic que he creat està inspirat en un altre tipus d’activitat comunicativa, que considero, personalment, d’una gran vàlua i que forma part del món de les arts escèniques, concretament del teatre. El que pretenc és mostrar tota la feina que suposa la posada en escena i la representació de qualsevol expressió que es vulgui mostrar i que tants moments emotius ens poden aportar a les nostres vides.

Tot va començar en una visita a l’exposició anomenada “La Cubana 40+1 anys: un viatge del no-res fins al 2021”, al Miramar Centre Cultural de Sitges, en la que gairebé 10.000 persones, entre d’altres jo, es va sorprendre de la quantitat de trastos, endimaris (mot que es fa servir sobretot al Penedès i Garraf) -vaja andròmines-, molt ben posades i ordenades, que formen part de l’exposició dels 40+1 anys de la companyia de teatre. En aquesta visita vaig fer més de 50 fotografies, ho volia captar tot i, sobretot, deixar una prova gràfica d’aquella immensitat de peces, estris…elements i objectes ben plens de color i de textures que en algun moment havien tingut la seva importància i el seu protagonisme.

La història de la companyia es va iniciar a Sitges, a través del grup de Teatre «La Cubana» que es va formar a l’any 1980 de la mà de Vicky Plana i Jordi Milán amb vocació clarament amateur (teatre d’aficionats) que a Catalunya per tradició familiar, d’una manera o una altra, es genera aquest entusiasme pel teatre atesa la gran quantitat de centres culturals, recreatius, parroquials, etc., que, sortadament, tenen el seu petit escenari.

El grup es va acabar professionalitzant a l’any 1983 i el nom es va escollir d’entre una llarga llista, entre els quals hi havia el nom d’un antic negoci que es deia “La Cubana”, que sonava a aventura i tenia relació amb Sitges. A principis del segle XX, molta gent de la costa catalana va marxar a fer fortuna a Les Amèriques. Els pocs que tornaven amb diners, eren anomenats “americanos” o “indianos”. A Sitges, com que quasi tothom anava a Cuba, també els deien “cubanos”. Pertànyer a una família de “cubanos” era pertànyer a una família aventurera, així com passa a “La Cubana”, on el teatre és concebut com “un tot”. Des de la forma de pensar-lo fins la manera de fer-lo. Els seus integrants, a més a més d’actuar, fan de tot. El seu treball es basa en l’observació, recreen situacions teatrals que passen a la vida quotidiana, però sempre presentades en clau d’humor. També cal dir, que en els muntatges, a tothora, hi ha una sèrie de constants: el joc com a expressió teatral, la sorpresa, la transgressió d’espais i sobretot els seus personatges. Uns personatges que adquireixen vida pròpia i que van més enllà del guió preescrit. Una altra peculiaritat és la participació del públic, en que com a font d’inspiració principal, se sent protagonista.

Des de l’obra “Dels vicis capitals” en 1980, fins a “Adéu Arturo” de 2022, han representat més de 18 obres de teatre (Gente Bien, 2016; Campanades de Boda, 2012; De la Gran Via al Paral·lel, 2008; Cómeme el coco, Negro 2007; Festa dels 25 anys, 2006: Nuts Coco Nuts, 2005; Mamá quiero ser famoso, 2003 etc.) També amb grans títols a la petita pantalla, durant els anys 90, entre ells “Teresina SA” de 1992 i d’altres intervencions a la televisió estatal com en el programa “El día por delante”, amb Pepe Navarro i diverses actuacions per diferents pobles de l’estat espanyol. Bé, es pot dir que ha estat una companyia “tot terreny”, han muntat petits i grans espectacles, han fet televisió, han organitzat i animat inauguracions, convencions, “saraus publicitaris”, etc. Han utilitzat com escenaris: els teatres, els mercats, les esglésies, els transports públics… i sobretot, el carrer. Segons diuen ells, el carrer ha estat la principal font d’inspiració, i el consideren, en realitat, la gran escola de La Cubana.

Cal destacar també que el programa “Sense Ficció” de TV3, va estrenar l’abril passat el documental «Més enllà de La Cubana», dirigit per Jordi Call i produït per Minoria Absoluta, on es feia un repàs dels 42 anys d’història de la companyia a través de les veus d’alguns dels 172 artistes que han format part de la “família cubana”.

2. JUSTIFICACIÓ CONCEPTUAL

L’obra es relaciona amb els nous plantejaments fotogràfics de la postfotografia, que sota el concepte de fotografia creativa, s’emmarca en un tipus de fotografia feta des de perspectives no convencionals, que ensenya nous angles i enquadraments sorprenents, que admet l’experimentalisme, i que porta a considerar el mitjà fotogràfic com l’instrument de la «Nova visió». Moviment que es va desenvolupar en la dècada dels anys 20 del segle passat (període entre guerres) i que es caracteritzava principalment per la consideració de la fotografia com una pràctica artística, i no només com una font de realisme documental, amb unes finalitats que es desenvolupaven en els temes següents: objectivitat i realitat; enquadraments exagerats; joc de llums i obres (per fer contrast amb formes); fotomuntatges i collages; creativitat; contrapicats i picats; contingut didàctic; amb pretensions d’allunyar-se de la pintura i del model pictòric; ús de la fotografia com a art (fotografia experimental) i amb funcionament de segon ull.

Aquestes característiques les van plasmar i dur a terme artistes com a László Moholy Nagy, professor i teòric de l’art i de la fotografia a l’escola Bauhaus alemanya i Edward Steichen, fundador juntament amb Stieglitz del Photo-Secessionist Group: Molt implicat en els moviments d’art modern de la mà de Rodin, al que va conèixer quan estudiava pintura a París. Durant la Primera Guerra Mundial, va dirigir la fotografia aèria per a les Forces Expedicionàries de l’Exèrcit. “A portrait is not made in the camera but on either side of it.” – Edward Steichen (“Un retrat no es fa a la càmera sinó a banda i banda”). Així, obres amb un marcat significat com Stamp Collage, Photographs From ‘The Family Of Man’ By Edward Steichen i “Collage of Charlie Chaplin” art print by edward steichen,

La temàtica de l’obra que presento pretén mostrar la laboriositat que suposa la posada en escena i la representació de qualsevol expressió que vol aconseguir allò pel que s’ha pensat i creat i, que en aquest cas, forma part d’una exposició que mostra tota una vida de personatges i objectes dedicats al teatre. Com ja he comentat, vaig fer més de 50 fotografies, ho volia fotografiar tot i, sobretot, deixar una prova gràfica de que aquelles quantitats de peces, i objectes ben plens de color i de textures diferents, en algun o en molts moments, havien inspirat i havien format part directament d’un projecte.

Aquest treball es relaciona amb el context històric, social i polític del present més actual, amb la comèdia i la tragèdia que és la vida, en què la nostra pròpia vida és personatge indiscutible, i que en tots aquests àmbits es representa dia a dia. Encara que també, més aviat tràgica, amb obstacles constants i amb situacions de destrucció permanent, però que ens atorga alguns moments per trobar la satisfacció i la alegria, si més no, quasi bé pocs o no lo suficient inspiradors i perduradors.

Les imatges es troben totalment identificades amb el món actual digital, no queden per res fora de lloc, i poden ser perfectament representacions que es trobin a les plataformes digitals. Amb la finalitat de ser una ficció que simuli una realitat divertida plena de vida i color, com passa a la tasca que fa la companyia de teatre en la que el seu treball es basa en l’observació i figura situacions teatrals que passen a la vida quotidiana, però sempre en to divertit, en clau d’humor, i on el joc com a expressió teatral, la sorpresa, la transgressió d’espais i sobretot amb els seus personatges, que adquireixen una vida pròpia i que van més enllà del guió que han de seguir, en el que motiven a participar a un públic divers que participa, cadascú amb les seves característiques, i que se sent per uns moments important i a la vegada protagonista.

2. JUSTIFICACIÓ FORMAL

L’obra que he creat està formada per diverses imatges originals aconseguides i que han resultat una peça única cadascuna d’elles. He utilitzat la tècnica del fotomuntatge digital i ha estat creat amb l’editor de fotografia i vídeo Pic-collage integrat a l’iPad Air 2, perquè el dispositiu d’Apple ofereix una saturació de color i tons més càlids que d’altres.
Les característiques de les imatges són les següents: Cal dir que en totes les fotografies s’han captat amb un Apple Iphone SE (2n generation) amb la back càmera 28 mm i una profunditat de camp de f/1.8, 12 MP, amb la mida de 3024 x 4032 mm. Les fotografies oscil·len entre un pes de 900KB i 2.9 MB. ISO20, ISO64, ISO80, ISO160, ISO250, ISO320, ISO400, ISO800, ISO1000.
Imatge 1 – Fotomuntatge: Colors amb cert nivell connotatiu, amb elements i aspectes que poden evocar records, sentiments, significats, valors màgics.

Imatge 2 – Fotomuntatge en el què he utilitat el recurs expressiu: Blanc i negre. En aquest sentit, l’ús de les imatges com una declaració d’intencions. El propi artista Hiroshi Sugimoto comença els seus projectes als anys setanta i pren la decisió de treballar en blanc i negre amb temps d’exposició extremadament llargs en els que utilitza la tècnica per a expressar idees tan vastes com temps i espai. Les fotografies en blanc i negre solen rememorar records nostàlgics, ens recorden el passat, ens porten enrere en el temps en llançar-nos en paracaigudes a un passat tan pròxim però mai tan llunyà. Fotografiar en blanc i negre és a vegades la solució a algunes preses d’imatges que en color no transmeten les emocions adequades, i màgicament, transformades en blanc i negre, adquireixen un sabor diferent, així ho expressa la fotògrafa Dania Beatriz.
Imatge 3- Fotomuntatge en el què he utilitat el recurs expressiu: Seqüencialitat i pas del temps. La fotografia és temps i el temps és creació. Sense temps no hi ha fotografia. La fotografia neix de la relació entre llum i temps, sense aquests no s’esdevé el fet fotogràfic perquè l’acció fotogràfica es basa en la temporalitat. Com he representat en la meva obra, el muntatge es tracta d’unes imatges icòniques que volen connectar amb un públic, dins d’una obra la secuencialitat que es correspon amb una sèrie de fotogrames que estableixen una història amb la sèrie d’elements que se succeeixen els uns als altres i que guarden relació entre ells: una juxtaposició d’imatges que configuren una reflexió o relat. Des de l’inici de la representació amb tots els elements que en formen part fins el moment en que es presenta davant de l’espectador.L’autor fonamental en aquesta tècnica és Hiroshi Sugimoto, que construeix un fort corrent d’ancoratge en allò que és purament fotogràfic en treballar des d’una perspectiva analògica amb càmeres de gran format en què la suma del temps és el que construeix la imatge. En diverses sèries en què fotografia teatres, cinemes i mars, la imatge es construeix mantenint obert el diafragma durant el temps complet de projecció de la pel·lícula, amb la qual cosa la saturació de llum ve de la suma de temps i aquest produeix la imatge des del punt de vista conceptual. He copsat en el meu treball, el que afirma Sugimoto que el seu mètode fotogràfic és diferent al de la majoria dels fotògrafs: primer té visions, imagina el que vol aconseguir i després resol els problemes tècnics. Posteriorment el treball es converteix en un procés d’assaig-error, fins que el resultat coincideix amb el que havia imaginat.

BIBLIOGRAFIA

– Mòdul “Enfocaments teòrics en l a fotografia” l ‘apartat: “Debats transversals”.
– Mòdul “Referències i pretextos artístics”: De la natura morta a l’objecte; Retrat i autoretrat; Arxiu, creació i ús; Postfotografia.
– Mòdul “Recursos expressius”: Blanc i negre i Seqüencialitat i pas del temps.

– La Cubana. (s. f.). https://www.lacubana.es/. Recuperado 18 de mayo de 2022, de https://www.lacubana.es/

– Jordi Call, Minoria Absoluta (2022, 30 marzo). Més enllà de La Cubana. Recuperado 15 de mayo de 2022, de https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/mes-enlla-de-la-cubana/video/6151615/

– Lazlo Moholy Nagy. (s. f.). Lazlo Moholy Nagy. Recuperado 18 de mayo de 2022, de https://www.all-about-photo.com/photographers/photographer/481/laszlo-moholy-nagy

– Edward Steichen. (s. f.). Edward Steichen. Recuperado 19 de mayo de 2022, de https://www.icp.org/browse/archive/constituents/edward-steichen?all/all/all/all/0

– HIROSHI SUGIMOTO. (s. f.). HIROSHI SUGIMOTO. Recuperado 19 de mayo de 2022, de https://www.sugimotohiroshi.com/

– CLUB F2.8. (s. f.). CLUB F2.8. Recuperado 20 de mayo de 2022, de https://www.daniabeatrizfotografiasypinturas.com/

El projecte fotogràfic que vull presentar i que ara mateix es troba en fase de desenvolupament es tracta d’un seguit d’imatges del nostre entorn més proper, més immediat, que ens passa molt sovint desapercebut i al qual no li donem ni la importància ni el reconeixement que es mereix.
Ara estic pensant un possible títol. Em sorgeixen mil idees, però m’he de decidir per un…..

Títol: UNA TROBADA A LA PRIMAVERA DE 2022.

1. CREACIÓ FOTOGRÀFICA

En aquest projecte fotogràfic hi ha unes imatges normals que semblen no tenir cap interès ni transcendència, però estan en plena actualitat i es corresponen amb la situació desesperada que ha portat a moltes persones a fugir del seu país, a separar-se de les seves famílies, i a haver de marxar de les seves cases, dels seus pobles, del seu propi territori, i tot això abandonant allà els pares, els marits, els fills, els nets, els germans, els cosins, els amics. I també, segurament, algun familiar o amic del gènere femení, tots ells essers humans, que es troben en un país atroçment atacat, envaït, en guerra des de fa pràcticament dos mesos. Ciutadania que ha estat cridada a defensar un país, a lluitar per la seva llibertat, per la seva estabilitat, per la seva democràcia, més enllà de la governança dels poders fàctics.

Les imatges en realitat no tenen un significat peculiar, no interessen especialment ni criden l’atenció, semblen fotografies bastant normals, captades en una trobada qualsevol, en un moment qualsevol, que poden semblar ordinàries si no fos per la història d’impotència que hi ha al darrera de cada una d’elles. Es tracta de fotografies que no han estat preparades, és a dir, en un escenari en el que no ha estat arranjat ni el decorat, ni tampoc la disposició dels elements ni dels objectes, ni res que faci pensar que escenifiquen el moment. Totes elles captades de forma natural en un instant que no ha estat construït i emprant el moment decisiu, que et fa reflexionar en el que està succeint en aquell moment a només 2.817 Km.

2. JUSTIFICACIÓ CONCEPTUAL

El projecte fotogràfic vol deixar una empremta de la situació de dones soles amb els seus fills que han arribat a Catalunya provinents d’Ucraïna i que han estat acollides per vàries famílies, com les que es mostren en les imatges acollides en el meu municipi i que van ser convidades a una trobada de convivència de primavera amb un bon àpat i en la que van tastar els famosos “calçots”. La majoria només parlava ucraïnès, i va ser difícil la comunicació amb elles però que van ser agraïdament felices en aquell instant, tot i tenir el cor i el seu cap inundat de tristor i d’incerteses.

Com s’exposa en el mòdul sobre la dimensió social i transformadora «La fotografia reafirma el sentiment que un té d’un mateix i de la seva unitat familiar o entorn. Perquè la importància d’acudir a una celebració en un entorn familiar o d’amistat és, sobretot, la inclusió i pertinença que una persona sent pel fet d’haver-se sentit convidada, però són ritus socials».

En el projecte he volgut copsar la influència de Pierre Bourdieu en el seu llibre “Un arte medio”, 1965. Assaig sobre els usos socials de la fotografia, el subtítol del llibre ja ens parla i ens dona pistes per a entendre que es proposa l’autor. Aquí el que de veritat interessa no és tant la fotografia en la seva dimensió tècnica, històrica o artística, com la seva condició de pràctica social generalitzada. La qual cosa vol dir que els qui tenen un major protagonisme en aquesta obra no són precisament els grans noms de la fotografia artística, sinó la gent anònima que pren fotos d’una festa, de l’aniversari del seu fill, del viatge de noces o de les seves vacances a la platja. Investigar els “usos socials de la fotografia” significa prioritzar aquells sectors socials que són responsables de la major part de les instantànies que circulen. Per aquesta raó, quan Bourdieu comença a buscar material per al seu estudi no se li ocorre visitar una exposició retrospectiva d’altres autors com Man Raig, consultar un catàleg de Moholy-Nagy, ni tan sols anar darrere d’autors d’orientació més documentalista, com August Sander o Walker Evans. El que fa Bourdieu és demanar-li a Jeannot, persona del món rural occità i amic de la infància, que li deixi veure les fotos que guarda en una vella caixa de sabates, fotos familiars i de records de les que Bourdieu confessa haver après moltíssim observant aquests retrats i meditant o conversant sobre ells.

A més a més, convé ressaltar l’obra de l’artista que va encunyar l’expressió “El moment decisiu” un dels grans mestres que ha tingut la fotografia, Henry Cartier-Bresson. El ‘moment decisiu’ cal buscar-lo, no pots deixar que vingui, encara que si saps d’un esdeveniment que succeirà cerca el millor lloc per a fotografiar-lo.   Això ho sabien artistes com la parella Ernö Friedmann i Gerda Taro, més coneguts pel pseudònim de Robert Capa o el nostre Agustí Centelles, fotògraf català, considerat un dels pioners del fotoperiodisme modern a Europa que es va emportar, el 1939, una maleta a l’exili carregada amb milers de negatius dels anys de la República i la Guerra Civil, i que va ser amagada a França fins la mort del dictador i que va ser a partir de 1978 que el contingut arriba al gran públic.

Ha quedat més que palès que Robert Capa aconseguia instants que, en algunes ocasions, prevalien visualment per sobre de la seva tècnica. El 6 de juny de 1944,  dia del desembarcament de Normandia (II Guerra Mundial) ell era present a la platja d’Omaha on volia obtenir informació de primera mà. La foto de portada, segons  ha publicat Adobe (repassant el plugin que no van treure en Photoshop CS6 sobre el ‘deblurring’), té un desplaçament lateral, de 50 píxels. Però, malgrat aquesta deficiència tècnica, no perd força. Ens transmet un moment, un moment decisiu. I prima més això que el que sigui millor o pitjor tècnicament parlant. En total va prendre 106 fotografies. Encara que el moment decisiu s’atribueix a Cartier-Bresson, també és una mica de Capa, en tots dos podem advertir el do de l’oportunitat per a captar la foto adient. De fet, entre tos dos, Capa i Cartier-Bresson, van donar pas a una criatura que es va dir Agència Magnum. Com destaca en la pròpia web de Magnum, els encarregats d’iniciar el projecte van ser Robert Capa, Henri Cartier-Bresson, George Rodger i David Seymour. El grup de fotògrafs va quedar bastant marcat per la tragèdia de la II Guerra Mundial, per la qual cosa dos anys després de la seva finalització van decidir inaugurar una agència d’imatges que no sols incidiria en el que es mostra, sinó en com es fa. Ja en la meitat del segle XX, els fundadors de l’Agència Magnum van pronosticar les funcions que els fotògrafs tindrien en el futur. Segons indica George Rodger, Robert Capa va preveure la importància que tindrien els petits dispositius en el món de la imatge. Cada vegada més, la fotografia era instantània i transportable, es tractava llavors de començar a portar a la pràctica això de “estar en el lloc adequat en el moment oportú”.

Com ve s’assenyala als mòduls «la complexitat augmenta enormement quan ens adonem que tant la fotografia com la historia entesa com a disciplina són mirades travessades per circumstàncies especifiques tant ideològiques com de l’època a què pertanyen. Una comparació entre el fotògraf i l’historiador, com han establert crítics com Sigfried Kracauer i altres autors, seria que una cosa que tenen tots dos en comú és que seleccionen la porció de la realitat que volen mostrar. Una fotografia és un punt de vista marcat per la subjectivitat i la intenció de l’autor». En aquest sentit, l’ús de les imatges com a document històric revesteix una major complexitat del que pot semblar i  sovint les fotografies són utilitzades com a il·lustració sense entendre del tot la complexitat i implicacions d’una imatge.

Per tal de relacionar aquest treball amb el context històric, social i polític del present, ens inspirem en “El contracte civil de fotografia” treball innovador d’Ariella Azoulay, professora de cultura visual i fotografia a la Universitat de Tel Aviv, on s’ofereix un replantejament convincent de l’estatus polític i ètic de la fotografia. En el seu extraordinari relat del “contracte civil” de la fotografia, revisa a fons la nostra comprensió de les relacions de poder que sostenen i fan possibles els significats fotogràfics. La fotografia, insisteix, s’ha de pensar i entendre en la seva inseparabilitat de les nombroses catàstrofes de la història recent. En l’obra l’autora té en compte el paper crucial de les fotografies en la creació i destrucció dels ciutadans. Azoulay situa la fotografia en el context de la teoria política, desafiant l’important treball de Susan Sontag sobre fotografia i guerra. Per a Azoulay, la fotografia del sofriment induït políticament fa una crida als drets i constitueix una reivindicació d’emergència. El text treballa amb una sèrie de fotografies que fan crides urgents, reunint perspectives autobiogràfiques, polítiques i teòriques per establir el paper de la fotografia en la creació de l’espai visual de la política, treball urgent i reflexiu. A l’any 2019 en  una  conferència, a la Fundació Tàpies de Barcelona, sobre “Els orígens imperials de la democràcia” on l’autora va parlar sobre els orígens de la democràcia, vinculats al principi de l’imperialisme europeu. Ella els situa al 1492, on es troba l’origen de la democràcia, que està vinculada a grans moviments de població: a l’expulsió de gent, a les migracions forçades. La democràcia es converteix en un mecanisme que atorga a la gent l’estatus d’estranger, d’irregular. Això ja comença amb el sistema de castes a l’imperi espanyol, amb l’exclusió dels moriscos, dels mestissos. Aquest intent de tractar la gent com a categories és el fonament de la democràcia. Es creen cossos diferencials, que separen la gent. És una part essencial de la democràcia moderna, i explica que les democràcies modernes són més aviat democràcies imperials.

Els meus interessos com a artista és fer-ne difusió, mostrar i fer visible aquestes situacions mitjançant les imatges captades, proves gràfiques que puguin arribar a tothom, i a tot arreu, poder fer ressò d’aquestes situacions que el món les pugui veure i observar, sembla que el que no es veu no existeix, oi?. Doncs hi és, existeix i de fet no ha deixat mai d’existir, les migracions forçades de moltes persones, més de 10 milions en dos mesos en el cas d’Ucraïna, però hi ha tantes d’altres persones que han hagut de deixar els seus països degut a les guerres, i  que no han tingut tanta sort, i o bé, han estat víctimes i han mort indiscriminadament, o bé han quedat atrapades en camps de persones refugiades. Segons ACNUR, des de l’inici del segle XXI les guerres s’han multiplicat a l’Àfrica i a l’Orient mitjà, encara que també actualment hi ha guerres a Europa i a l’Àsia central.

3. JUSTIFICACIÓ FORMAL

Les característiques de les imatges són les següents:

Imatge 1 – Fotomuntatge: la fotografia s’ha fet amb un Apple Iphone X amb la back dual càmera amb gran angular 28 mm i una profunditat de camp de f/1.8, 12 MP, la mida és de 3024 x 4032 mm, i amb un pes de 1.8 MB, ISO20.

Imatge 2 – Format: la fotografia s’ha fet amb un Apple Iphone X amb la back dual càmera amb gran angular 28 mm i una profunditat de camp de f/1.8, 12 MP, la mida és de 3024 x 4032 mm, i amb un pes de 1.9 MB, ISO20.

Imatge 3 – Format: la fotografia s’ha fet amb un Apple Iphone X amb la back dual càmera amb gran angular 28 mm i una profunditat de camp de f/1.8, 12 MP, la mida és de 3024 x 4032 mm, i amb un pes de 2.3 MB, ISO20

L’ús dels recursos expressius que he utilitzat són el fotomuntatge i el format. El fotomuntatge propi del dadaisme caracteritzat per la revolta contra les concepcions generals de la cultura i contra la situació social i coetànies que va tenir com a precedent l’expressionisme, el cubisme i el futurisme. On el collage tracta un tema central que aborda: la insatisfacció i la necessitat de transformació En el mòdul es defineix bàsicament en aquesta composició o collage que es pot fer retallant altres il·lustracions i ajuntant-les. No obstant això, les conseqüències estètiques que es deriven d’aquest simple acte poden ser enormes. El fotomuntatge és gairebé tan antic com la mateixa fotografia i guarda una relació directa amb l’inconscient: podem igualar i barrejar plànols, subjectes i objectes que habitualment no poden barrejar-se i crear noves realitats combinant elements tant simbòlics com reals que creen un nou significat com el que jo he utilitzat amb la Viktoria tastant un “calçot” en un escenari actual a Ucraïna, pràcticament en temps real, i de teló de fons la destrucció d’un edifici d’una ciutat qualsevol ucraïnesa per la invasió sistemàtica que està rebent aquest país.

El fotomuntatge ha estat creat amb l’editor de fotografia i vídeo PicsArt integrat a l’iPad Air 2, perquè el dispositiu ofereix una saturació de color i tons més càlids que d’altres. La fotografia que serveix d’escenari i que mostra un edifici destruït té una mida de 1024×523 està creada per Emergency Service Of Ukraine. ZUMAPRESS. S’ha cercat a Google utilitzant el CC Search cercador d’imatges de llicències Creative Commons, per trobar imatges lliures de drets d’autor.

Per finalitzar cal destacar que les fotografies estan preses en petit format, atès els dispositius emprats que no són càmeres pròpiament, sinó que es tracta d’un mòbil i d’una tauleta, que a banda de les prestacions pròpies també tenen càmera fotogràfica incorporada i per tant poden fer fotografies. Com s’assenyala en el mòdul aquest tipus de format està molt vinculat a la immediatesa de la presa de les imatges, que poder capturar gran quantitat d’elles de manera instantània i àgil, per tal de immortalitzar un moment amb la rapidesa que l’actualitat ens mana.

Entre tots hem de capturar l’expressió del més gran desig de pau i de la rotunda negació envers les guerres.

BIBLIOGRAFIA

– Mòdul “Enfocaments teòrics en la fotografia” l’apartat: Transcendència política i social de la fotografia.

– Mòdul “Referències i pretextos artístics”: l’apartat: La construcció de l’espai des de New Topographics; Protesta, activisme i denúncia; L’instant decisiu; Gènere i dissidències sexuals.

– Mòdul “Recursos expressius”: Fotomuntatge i Format.

– Boltanski. (s. f.). BOLTANSKI La retorica de la figura_En_Bourdieu_Un arte intermedio.pdf. BOLTANSKI. Recuperado 21 abril de 2022, http://www.kaleidoscopio.com.ar/fs_files/user_img/textos_antropologia_cultural/BOLTANSKI%20La%20retorica%20de%20la%20figura_En_Bourdieu_Un%20arte%20intermedio.pdf

– Emergency Service Of Ukraine Contribució: ZUMAPRESS.com

https://www.google.es/search?q=guerra%20ucrania%20rusia&tbm=isch&hl=ca&tbs=il:cl&sa=X&ved=0CAAQ1vwEahcKEwiQ9YXSxKX3AhUAAAAAHQAAAAAQAg&biw=1519&bih=722#imgrc=HO4vt_W1duuxBM

– Dominguez Lanvin Alfonso. (2012, 5 junio). El «momento decisivo» a través de los ojos nuestros lectores. Xatakafoto. Recuperado 21 de abril de 2022, de https://www.xatakafoto.com/colecciones/el-momento-decisivo-a-traves-de-los-ojos-nuestros-lectores

– Magnum Photos. (2022, 21 abril). Magnum Photos. Recuperado 21 de abril de 2022, de https://www.magnumphotos.com/photographers/

– Luna José Antonio. (2015, 13 julio). Así surgió la agencia de fotografía más importante de la historia. Así surgió la agencia de fotografía más importante de la historia. Recuperado 21 de abril de 2022, de https://hipertextual.com/2015/07/magnum-photos

– Centelles Sergi. (2022, 20 abril). Reporters gràfics Agustí Centelles. Reporters gràfics Agustí Centelles. Recuperado 20 de abril de 2022, de

http://www.reportersgrafics.net/ca/autors/centelles

– C.C. (2022, 20 abril). The civil contract of photography. Ariella Azoulay. Recuperado 20 de abril de 2022, de http://cargocollective.com/AriellaAzoulay/The-civil-contract-of-photography

– Nerin Gustau. (2019, 29 marzo). Els orígens imperials de la democràcia. Azoulay parla sobre els origens imperials de la democràcia. Recuperado 21 de abril de 2022, de https://www.elnacional.cat/ca/cultura/airella-azoulay-imperialisme-democracia-fotografia-arxius_369628_102.html

– ACNUR La Oficina del Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Refugiados. (s. f.). ACNUR. Recuperado 22 de abril de 2022, de https://www.acnur.org/es-es/el-acnur.html

PAC 2

 Títol: Jetzt befehle ich – Ara mano jo. 2022. Mari Pau Poveda

1. CREACIÓ FOTOGRÀFICA

Preproducció He optat per realitzar aquest projecte fotogràfic amb una imatge que es correspon amb el poder de la submissió i de la dominància. En aquest cas  projectada pel gènere femení amb la finalitat de destacar la figura de la dona com a conductora de la seva vida i, poder així, fer una reflexió sobre el feminisme, idea copsada després dels comentaris realitzats pel professor sobre la PAC 1.

La performance estarà interpretada per mi mateixa i la faré per enregistrar-la en fotografia. He de buscar on col·locar la càmera per tal de trobar l’enquadrament exacte per després demanar a algú que accioni el disparador. L’acció ha de transcórrer en una estança interior amb il·luminació artificial continua i potent que li dona un efecte sòlid que és el que pretenc aconseguir. Pel que fa al vestuari necessitaré la roba adient per tal de representar l’acció com un vestit negre. Així com una màscara, gorra i un maquillatge exagerat. Els elements i objectes propis de l’escena de submissió com cordes, cinturons i d’altres com coixins, un penjador que seran disposats, no com a mera decoració, sinó que formaran part de l’acció amb la seva corresponent funció. Amb l’esbós de la performance en la meva ment assajarem l’acció en l’espai que ja he disposat i on aplicaré un dels recursos expressius que implementaré en aquesta fase sobre la posada en escena.

Presa fotogràfica, amb la preparació del decorat i amb tots els elements i objectes que he d’aconseguir necessaris per l’escenografia, les posicions corporals que he de disposar, pensant què la dona ha de destacar per sobre de la del home que fa el paper de submís, els objectes col·locats per a la seva funció corresponent, i amb una llum ben forta. Tanmateix, realitzo unes primeres preses de prova per comprovar l’enquadrament i la llum amb el dispositiu iPad.

Com que en l’acció jo sóc la protagonista, sóc la persona que realitza la performance, he demanat ajuda perquè algú dispari vàries imatges durant la captació, per després poder fer una selecció acurada a la recerca de disposar de la imatge que més m’atregui i que hagi copsat l’escena que vull proposar com a projecte fotogràfic, inspirada en els feliços anys 20 de Berlín.

Postproducció Com la fotografia és digital he de retocar la imatge presa amb un programa d’edició d’imatge digital que em permeti obtenir la saturació desitjada per donar-li aquest aspecte intens del color.

2. JUSTIFICACIÓ CONCEPTUAL

El títol de la performance destinada a ser una peça fotogràfica porta per títol “Jetzt befehle ich” o el que és el mateix “Ara mano Jo” vol expressar la força del gènere femení amb el poder de la submissió i de la dominància. Amb la finalitat de destacar la figura de la dona com a conductora de la seva vida, poderosa i lliure, que decideix ella sobre el seu cos, un cos que es converteix «en vehicle contestatari per a reivindicar la llibertat d’expressió, i a la vegada en material de creació i destrucció».

Com s’exposa en el mòdul la performance «es genera, des d’una posició de resistència al sistema, uns codis alternatius a l’art convencional de galeries i museus, i el rebuig implícit de les pràctiques que converteixen l’art en una mercaderia. En general, es tracta d’accions efímeres que parteixen del protagonisme del cos, que tindrà un paper decisiu en la desmaterialització de l’obra: el cos de l’artista es marca o es manipula en un escenari públic o privat, i es documenta amb un registre fotogràfic». En el meu projecte he volgut copsar  la influència de Simone de Beauvoir i de les teories psicoanalítiques de Wilhelm Reich, amb el seu interès sobre les expressions eròtiques. A La revolución sexual y otros escritos, llibre important entre els joves revolucionaris de les dècades de 1960 i 1970, Reich critica la societat i la moral patriarcal contemporània i explica que l’opressió sexual, especialment quan som joves, resulta d’un sistema submís de persones. Reich mostra com la família reprodueix inconscientment ideologies, morals i estructures espirituals que afavoreixen l’statusquo, donant lloc a personatges submisos i autoritaris. Això pot crear confusió emocional i, a més, és un brou de cultiu per al feixisme (també mostrat en Psicologia de masses feixista). No obstant això, Reich està en contra de l’autoregulació de les persones, les seves emocions i els seus esperits. Entre altres coses, la revolució sexual parla de l’escut emocional format en la infància, com a resultat de la repressió dels sentiments, donant com a resultat la rigidesa de la personalitat que impedeix a les persones aprofitar al màxim les seves emocions. Gaudir de la vida al màxim. Reich descriu la relació entre el cos i la ment i conclou que el patriarcat i la família tirànica tenen el seu origen i fi en la igualtat econòmica i la llibertat sexual. En particular, l’opressió és practicada per l’estat capitalista, l’ètica de l’església, l’educació basada en la disciplina i el distanciament del treball i la família. El nucli de l’estructura psicològica és la sexualitat. Intentar canviar l’economia sense canviar el sexe reprimit significa no entendre la relació entre els dos. També explica, que els patrons culturals i sexuals es reconcilien entre si. Per això, hi ha revolució social sense revolució sexual. Així va desenvolupar la idea d’una revolució integral en la vida moderna. The Sexual Revolution va ser un llibre que va ser odiat i cremat pels nazis i després pels Estats Units. Aquesta és una de les seves obres més famoses, especialment al nostre país, i les seves principals idees continuen sent de gran interès.

A més a més, convé ressaltar l’obra d’una altra artista visual multidisciplinària sobre la incorporació sexual del cos, en la que l’autora Carolee Schneemann va descriure alguna de les seves performance com un «ritu eròtic», a la vegada que  concebia «la carn com a material». Així com la posada en escena del dolor físic i de com la imatge fotogràfica s’introdueix en la intimitat dels fotògrafs. Amb les seves obres Schneemann va transformar la definició d’art, especialment el discurs sobre el cos, la sexualitat i el gènere. La història del seu treball es caracteritza per la recerca sobre les tradicions visuals arcaiques, el plaer arrabassat dels tabús supressors, el cos de l’artista en una relació dinàmica amb el cos social. L’artista van militar a favor de la visibilització de l’art realitzat per dones, a més de ser pionera en les noves pràctiques en el camp del vídeo, el cinema experimental, el happening i la performance.

La imatge que he volgut captar de la performance l’he trobat en una font inspiradora i plena de recursos tant de vídeo com fotogràfics, com ja he comentat del Berlín dels feliços anys 20, en la república de Weimar, entre 1919 i 1933, on els alemanys i les alemanyes van gaudir d’una llibertat basada en l’hedonisme i la desinhibició sexual que no arribaria a alguns llocs d’Europa fins a ben entrats els anys noranta del segle passat. Símptoma de l’emancipació de la dona de la petita burgesia, per primera vegada partícip dels plaers del tabac, de la beguda i del ball gairebé en igualtat de condicions a l’home, i d’un fet puixant en el llibertinatge sexual. Els anys 20, també decisius pel que fa al sufragi femení, quan a l’any 1918, el Consell de Diputats d’Alemanya va permetre la votació per a totes les persones de sexe masculí i femení d’almenys 20 anys d’edat. Això va portar a que les dones poguessin votar, per primera vegada, en les eleccions a l’Assemblea Nacional, al gener de 1919. Època d’esplendor, relativa a la cultura audiovisual la Universum Film AG deixava bocabadat al món amb les seves fites expressionistes, produccions ambicioses, plenes d’efectes especials, pensades per a commoure i aclaparar amb històries més grans que la vida. I més tempestuoses. Encara que també, en aquesta època és va conrear la gènesis del feixisme que es va desenvolupar a tota Europa.

La fotografia presentada no deixa de ser una acció en la què un cos masculí es mostra de manera submisa en una posició d’ajupit al terra, amb una aparença de depenent en tota regla, pres i lligat d’una forma que no es pot defensar i privat d’una llibertat inherent que té atorgada des de sempre, atès que es tracta d’un home. A la imatge també és present un cos femení que es mostra dempeus, en una posició de superioritat, d’avantatge, amb una gestualitat pròpia del qui vol tiranitzar i que en qualsevol moment pot fer servir la força per subjugar el seu reu. El que es veu representat és quasi pèrfid, tot i que alhora eròtic i provocatiu. Una imatge que vol evocar un canvi de paradigma en el sentit que els que han de canviar són ells, els homes. Les situacions que pateixen moltes dones, d’assetjament, d’abús sexual, de violació, d’esclavatge, de  maltractament físic i emocional, i tantes pràctiques d’abús i denigració envers les dones a partir de la posició de poder i privilegi dels homes. L’anomenat terrorisme masclista del qual són víctimes les dones, nenes, mares, àvies i filles. Segons dades a Catalunya es registren cada dia tres denúncies per violació, encara que la xifra és bastant més elevada, ja que hi ha casos que per por o per vergonya no es denuncien.

Aquesta temàtica en els meus interessos com a artista, puc dir que representen en aquest sentit, la manera d’explorar el meu jo més profund, jo com a persona del gènere femení, jo com a dona. Saber fins a on podem arribar les dones amb la dominació, en sentir-nos superiors, sense por i també fortes, en que no hi hagi res que ens pugui aturar i que ens prepari el camí per on conduir les nostres vides i poder salvar-nos de tots els atacs i obstacles que se’ns imposin.

3. JUSTIFICACIÓ FORMAL

La fotografia s’ha realitzat amb la Càmera iSight de 8 Mpx de l’iPad Air 2 amb un objectiu de 33 mm i una profunditat de camp de f/2.4, la mida és de 2093 x 3206 mm, pesa 1,6 MB, amb ISO200. S’ha capturat la imatge amb aquest dispositiu perquè la càmera ofereix una saturació de color i tons més càlids que d’altres.

La imatge està composta per diferents tons de color que poden ser més  intensos. Aquesta intensitat és la saturació. Segons el text “Un mitjà, moltes disciplines”, identifiquen a aquest terme com «un canvi en la intensitat del color o, millor dit, és el canvi que té un  color en el seu estat pur». El recurs que he emprat és la saturació, que provoca l’estímul d’un entorn càlid que edifica l’espai físic on es constitueix l’acció. La imatge ha estat retocada amb l’aplicació de fotos del dispositiu Apple, ja que en haver-la captat amb l’iPad Air 2 hi apareixerà un alt nivell de definició.

En la imatge a analitzar podem observar un nivell alt de saturació, és a dir, contemplem colors vius que ressalten com el taronja, el vermell, el negre i el blanc. Respecte al color taronja que trobem en el terra, aquest ens transmet un sentiment de força, de foc i de dinamisme. El color rosa i fúcsia que es combinen en la tela dels coixins transmeten sensació de luxúria, és a dir, del desig i de l’activitat sexual amb desesperació. A més, també aquests colors son significat d’una barreja de feminitat, romanticisme i calma. Seguidament, el color morat també present en els coixins transmet melancolia, misticisme. D’altra banda, el vestit negre de la dona aporta a la imatge empoderament, elegància, estil, formalitat, prestigi i a la vegada malicia, foscor i pecat. El blanc del fons aporta tranquil·litat i pau en l’escena, a més aquest color s’associa a la puresa i la innocència. El penja-robes de peu que hi apareix en escena és símbol de domini, ja que en ell estan penjades les diferents eines de dominació per ser observades.

Tal com diu el mòduls estudiats “Recursos expressius” quan parlem de posada en escena parlem implícitament de narració, en altre paraules expliquem una història, establim un guió i un escenari. Com es mostra a la fotografia presentada.

Aquest és l’altre recurs expressiu emprat al projecte, tota la posada en escena té a veure amb un simulacre: allò que sembla veritat però no ho és. Fontcuberta, en el seu llibre La fúria de les imatges, diu que tot el que veiem des de l’àmbit fotogràfic no és més que una posada en escena, encara que sigui una foto directa, atès que hi ha un enquadrament, una retallada i una virtualització de la realitat. En aquest sentit, el paper de l’artista ja no consisteix a «produir obres», sinó a «prescriure sentits». Em particular, l’exacerbació del model, de la façana i del maquillatge és portat a un nivell en què el contingut es torna explosiu: són explosions de color i de concepte portades a un extrem (suprafemení, supramasculí). En la societat dels mitjans de comunicació de massa tot es transforma en un aparador.

He volgut seguir la línia de treball de l’artista Cindy Sherman influenciada per les pel·lícules de Hollywood on munta els seus propis escenaris, i on l’artista és model i autora al mateix temps, transgredint el contingut dels rols en exercir de subjecte i executora de la presa, i on es qüestiona constantment l’àmbit de la feminitat i de les normes socials establertes entorn d’aquest àmbit. Per a dur a terme aquestes posades en escena, es requereix una gran producció amb equips humans implicats, en que la recerca de la localització i de l’espai així com la transformació d’aquests impliquen una gran intervenció per planificar la posada en escena a fi que la instantània última cobri molt cos. Fent referència al text, tot l’art de posada en escena contemporani té un component de simulacre. Considerant-ho detingudament, no hi ha fotografia sense simulacre ni posada en escena.

BIBLIOGRAFIA

– Apartats dels mòduls “Un mitjà moltes disciplines”, “Referències i pretextos artístics” i “Recursos Expressius”

– Carlos Trilnick. (1964, 18 febrero). Carolee Schneemann | IDIS. IDIS. Data de consulta 21 de març de 2022, de https://proyectoidis.org/carolee-schneemann/

– Deutsche Welle (www.dw.com). (s. f.). Alemania en los años 20: un paseo por el Berlín de “Cabaret”. DW.COM. Data de consulta 21 de març de 2022, de https://www.dw.com/es/la-capital-de-alemania-en-los-a%C3%B1os-20-un-paseo-por-el-berl%C3%ADn-de-cabaret/a-46886329

– Deutsche Welle (www.dw.com). (s. f.-a). 100 años del voto femenino en Alemania: equidad incompleta. DW.COM. Data de consulta 21 de març de 2022, de https://www.dw.com/es/100-a%C3%B1os-del-voto-femenino-en-alemania-falta-mucho-para-lograr-verdadera-equidad/a-46266007

– Reich, W. (2020). La revolución sexual y otros escritos. Irrecuperables. Data de consulta 20 de març de 2022.

– Salvatierra, I. M. V. (2021, 4 noviembre). Tres denúncies per violació al dia a Catalunya, però la xifra oculta seria molt superior. CCMA. Data de consulta 21 de març de 2022, de https://www.ccma.cat/catradio/el-mati-de-catalunya-radio/cada-dia-es-denuncien-tres-violacions-a-catalunya-pero-la-xifra-oculta-es-molt-superior/noticia/3127854/

– Vallín, P. (2020, 17 febrero). La década impía. La Vanguardia. Data de consulta 21 de març de 2022, de https://www.lavanguardia.com/historiayvida/historia-contemporanea/20200216/473331093852/jazz-fascismo-anos-20-cine.html

PAC 1

La fotografia a analitzar és la captada per Peter Lindbergh, per a la revista Vogue España de juliol 2019, on plasma a la cantant Rosalía.

Peter Lindbergh, 2019.

1. Identificació de l’obra
La fotografia publicada en la revista Vogue d’España, el juliol de 2019, mostra a la cantat Rosalía en una sessió de fotos del fotògraf de moda alemany Peter Lindbergh, que la convertirà en la primera cantant espanyola en ocupar la primera portada de la revista des del seu llançament en abril de 1988.

El fotògraf alemany Peter Lindbergh va néixer a la regió Polonesa de Wartheland, el 23 de novembre de 1944. És una de les principals icones del món de la fotografia de moda fins a la seva mort, el 3 de setembre de 2019, a la capital francesa.

La cantant i actriu espanyola Rosalía és l’artista que apareix en l’obra del fotògraf anomenada ”El Cielo Es El Limite”, realitzada amb una càmera professional personal, segurament de l’artista, en blanc i negre, sobre un fons gris i impresa a paper a la revista Vogue Espanya.

2. Context històric, social, polític:

L’obra és realitzada l’any 2019, en el segle XXI, on la moda és una de les principals activitats a nivell internacional. La imatge representa l’empoderament de la dona a i la força que transmet. Un retrat que es pot mostrar a Occident però es impensable que es pugui exhibir en moltes zones del món. En aquest any es reivindiquen drets per la igualtat de la dona i es protesta constantment en contra de la gran xacra com és la violència de gènere, a través d’organitzacions de moviments feministes i d’altres que també lluiten per eradicar les desigualtats socials.

Es produeixen també manifestacions contra el canvi climàtic, amb la presència d’una jove activista, també dona, la Greta Thunbert que insta als polítics i també a què la gent prengui consciència de la situació tan alarmant que està provocant en el món aquest fenomen i que, segons comenten, hem d’aturar entre tots, però de difícil recorregut atesos els grans interessos que existeixen per pal·liar-lo.

A nivell polític, esdeveniments al continent americà des del judici al president Trump acusat d’abús de poder, la massacre d’un estudiant de Texas de 22 persones, les protestes a Xile amb les violacions dels drets humans, la continuïtat del president Maduro a Veneçuela un país amb una forta crisi econòmica, els més de 30.000 incendis que pateix l’Amazones, junt amb les situacions de guerres, de crisi humanitària, que sembla cronificada que viuen a l’Orient mitjà, a l’Àsia i a l’Àfrica, son alguns dels aspectes més rellevants d’aquest període.

3. L’autor i la seva obra:

Peter Lindbergh des de ben jove va començar a tenir contacte amb el món de l’art, estudiant a l’Acadèmia d’Art de Lucerna. De fet en una documental elaborat per DW durant el 2019 mostra la increïble col·lecció de llibres d’art que posseeix. En Peter, als 15 anys va abandonar l’escola i després de passar pel servei militar, les seves intencions van canviar i es va matricular a una Escola d’Art a Berlín. Allà va durar poc i va posar-se en marxa per recórrer Espanya, França i el Marroc. De tornada a Alemanya, de nou es va matricular a l’Escola d’Art i va aconseguir organitzar la seva primera exposició en el 1969. L’art conceptual el va influenciar en els finals dels seus estudis d’art i a utilitzar la fotografia com a mitjà d’expressió. Seguidament, es convertiria en un personatge omnipresent de les revistes alemanyes. Amb el seu trasllat a París va arribar la fama i el reconeixement mundial. Durant el 1971 va començar a treballar com a assistent del fotògraf Hans Lux fins a assolir la seva autonomia com a fotògraf publicitari i artista revolucionari.

Es considera un dels més importants fotògrafs de moda, un dels creadors de l’època de les “models dels anys 90”. ha deixat un rastre de fotografies publicades a revistes llegides per tot el món com Stern, Vogue i Harper’s Bazaar. A més de treballar amb models molt famoses com Christy Turlington, Naomi Campbell, Linda Evangelista, Cindy Crawford, entre d’altres, i algunes que ell mateix a enviat a la fama, després de fotografiar-les.

Sense ell, la fotografia de moda no seria el mateix. Des del seu objectiu s’han publicat campanyes per grans de la moda com Calvin Klein, Giorgio Armani, Donna Karan, i les seves obres han aparegut en portades de revistes internacionals com la de Vogue (esmentada anteriorment). Les seves imatges ajuden a la indústria del luxe a vendre glamur.

Considerat entre els fotògrafs un relator d’històries. Actua com un director de cinema. El fotògraf Jim Rakete, ha dit d’ell que amb les seves fotografies aconsegueix capturar aquell moment que passa entre dues escenes cinematogràfiques, o quan presenta una història i desplega tota aquesta poesia. La nostàlgia, la melancolia són les seves marques personals.
Un dels seus projectes més important que ha realitzat “Testament”, tracta de persones que han estat condemnades a mort als EU. Durant 40 minuts els deixa mirar-se en un mirall en el que hi ha una càmera que el personatges no veuen, així els assassins i els assetjadors de nens estan sols. Amb aquesta prova aconsegueix trobar una mirada que no ha estat manipulada per algú.

Cal fer una especial referència a que en Peter sovint disparava a través d’objectes, per exemple d’un suport d’una partitura, que li donaven línies d’ombra en negre i poc nítides. Dit per ell mateix, el blanc i el negre és com que arriben a l’ànima.

4. Anàlisi formal:

La tècnica que en fa servir és la fotografia digital i instantània, ja que es mostra com a imatge digital publicada en la revista. Es tracta d’un pla sencer, pel fet que els límits inferiors i superiors de la fotografia coincideixen amb el cap i els peus de la cantant.

Cal destacar també que es tracta d’un angle mitjà i es reflecteix la naturalesa de la Rosalía amb el contrast de les tonalitats grises amb el fons fosc de la imatge. Aquests aspectes aporten a l’obra serietat, finesa i suavitat.

La il·luminació es desconeix si és d’estudi o natural. Hi ha diferents tipus d’il·luminació perquè apareixen diferents parts de l’esquerra més fosques i d’altres, com el cos de la model més clares, destacant la il·luminació de la cara amb l’objectiu d’emfatitzar el personatge principal. La llum que apareix ajuda a crear diferents volums que fan que ressalti per complet la cantant. Juga amb una generació d’ombres que provoquen lleugers volums exuberants de la cantant.

Com s’ha mencionat anteriorment, es tracta d’una fotografia en blanc i negre que el que fa és que ens transmeti serietat i delicadesa. Els colors que predominen són de l’escala de grisos, encara que el color dominant és fosc, ja que mitja part de la imatge està composta per una taca de tonalitat fosca. El negre es distorsiona a gris en el fons de la imatge, mentre que veiem que el cabell de la Rosalia és completament negre amb reflexos de llum que venen del lateral esquerre.

Pel que fa a la textura, la imatge està enfocada i conté gra, fet que mostra l’obra de l’autor d’una manera més humana i amb més expressivitat. La composició artística denota d’un gran pes visual central que, en aquest cas és la figura de la cantant que funciona com a punt d’equilibri i simetria, deixant-la al centre de la imatge.

A la imatge predominen els volums i les línies verticals amb incidències horitzontals. També destaquen corbes i diagonals que recorren el cos del personatge central, i en el terra apreciem línies rectes tant horitzontals com verticals, amb el rerefons que el separa de la paret de la fotografia. Les línies i les formes observades ens transmeten serenitat. En el vestit i en els cabells ondulats de la Rosalía s’analitza una certa sensació de moviment i caos, tot i que a la imatge es mantenen rígids fruits de la captura del moment. Un embolic perfecte, sense desenfocaments, però amb distraccions visuals que ens permeten apreciar la imatge de la cantant com s’exhibeix en un pas de ball. Tampoc reconeixem punts de fuga ni de perspectiva en la imatge que cridin l’atenció.

Si parlem de la composició, en primer lloc, podem observar de què es tracta d’una imatge amb un Format de la imatge: El format d’impressió, pot ser d’A4, ja que es tracta d’una publicació en una revista. La mida de la còpia en paper de la fotografia és de: 208×242, retrat realitzat amb la seva càmera digital eina imprescindible en la seva professió, probablement amb un objectiu estàndard o normal/ focal 40-50 mm, format que cobreix l’angle de visió central de l’ull humà i amb una profunditat de camp moderada atesa la seva obsessió per no manipular les seves fotografies que tenen un punt de realisme, li encantava introduir-se a través d’elles en l’ànima de les models. El format de captació, es a dir el suport on s’ha capturat la imatge es Fullframe, ja que es tracta d’una imatge digital.

Convé recordar, que en Peter utilitzava la càmera en mà en moltes de les seves sessions. Va començar a treballar amb Nikomat, gràcies a ells, ell l’utilitzava per treballar 35 mm. Va comentar en una ocasió que ha estat fidel a la marca Nikon durant la seva trajectòria professional. Tampoc li agradava utilitzar Photoshop.

El retrat s’ha fet en el marc d’un espai reduït i buit, ja que no apareix res de fons només s’observa la paret esquerdada i es mostra al personatge principal en el centre ballant.

Referint-nos a la distribució dels elements en l’espai, a la imatge hi apareix només un objecte el qual identifiquem com a personatge central. La distribució dels elements compositius és organitzada, ja que hi ha una figura central en la qual es compon la imatge. El principal punt d’interès és la cantant i fa que concentrem la mirada en ella.

En relació amb la regla de composició, la fotografia segueix la regla dels terços amb la que si dividim la imatge en nou parts iguals i tracem dues línies imaginàries paral·leles i equidistants de forma horitzontal i dues de forma vertical, tenim quatre punts d’intersecció en la qual la cantant apareix en dos dels quatre punts. Es destaca la cantant en primer pla enfocada respecte a l’ombra que es produeix en el lateral esquerre que queda desenfocada.

La fotografia a analitzar forma part de la seqüència d’imatges contagiades per una atmosfera especial que l’autor va capturar a París en la sessió de múltiples fotos dedicada especialment a l’edició del juliol de l’any 2019 de la famosa revista de moda, Vogue.

5. Anàlisi interpretativa

En la sessió de fotos realitzada per l’artista, en Peter Lindbergh ha intentat que l’essència de la compositora destaqui, ja que pel gest de moviment capturat sembla un “taloneig” de flamenc, ens exposa un ball que ens parla del sentiment i de la cultura flamenca de la Rosalía, i a la vegada ens mostra a la cantant amb una personalitat ferma, de gran valentia i d’empoderament.

Quan ens fixem en la funció que té la imatge, podem dir que documenta una realitat, la projecció de la cantant que emergeix en una publicació internacional de les mans del millor fotògraf de moda que amb títol “El Cielo Es El Límite” fa referència al que pensem quan volem convèncer-nos de què podem aconseguir tot el que ens proposem. Ens mostra l’ascensió de la Rosalía amb un somni complert, tot i que amb una actitud desafiant, ens diu que a través dels èxits de la seva veu ha arribat a aquestes altures de la música internacional. Després de conquerir festivals i llistes de vendes el seu talent vola lliure i en la seva primera portada i com a icona de l’artista Lindbergh assoleix un somni més, en l’any en el qual la seva vida va canviar mitjançant el single Malamente.

Finalment, cal dir que l’obra escollida té intenció social que impulsa a l’empoderament de la dona i de la seva força de voluntat, no parlem d’aspectes polítics sinó del poder i de la força d’expressar-se amb plena llibertat. En paraules de la dissenyadora Rei Kawakubo, ella destaca que el més potent del treball d’en Peter és la humanitat inherent que exhibeix en les seves fotografies.

6. Anàlisi crítica

L’artista alemany, Lindbergh ha assolit el seu objectiu principal d’oferir una visió més de les imatges reals i autèntiques que mostra a les seves obres, sobretot a les dones en un format natural. Amb aquesta fotografia genuïna, dona a conèixer a la cantant espanyola amb un caràcter feréstec, en blanc i negre, i amb l’empeny que sempre busca l’autor d’alliberar l’ànima de les persones per sobre dels dictats estètics.

Bibliografia
Documental, D. W. (2019, 4 septiembre). Peter Lindbergh – El fotógrafo de las supermodelos | DW Documental [Vídeo]. YouTube. Data de consulta 24 de febrer de 2022, https://www.youtube.com/watch?v=_avYpLEF594&feature=youtu.be

Lindbergh, Peter. (2021, 29 novembre). Peter Lindbergh. Vogue. Data de consulta 24 de febrer de 2022, https://www.vogue.es/moda/modapedia/fotografos/peter-lindbergh/89

Llopis, Sandra. (2019, 2 desembre). Peter Lindbergh, el maestro de la fotografía de moda. Sandrallopis. Data de consulta 22 de febrer de 2022, https://sandrallopis.com/cultura/peter-lindbergh-maestro-fotografia-moda/

Maximilian. (2019, 24 juliol). Rosalía covers Vogue Spain July 2019 by Peter Lindbergh. Fashionotography. Data de consulta 20 de febrer de 2022, https://www.fashionotography.com/rosalia-covers-vogue-spain-july-2019-by-peter-lindbergh/

Peter Lindbergh — Portfolio. (s. f.). Peter Lindbergh. Data de consulta 24 de febrero de 2022, de http://peterlindbergh.obys.agency/portfolio/

P. (s. f.). Peter Lindbergh. Prisma2Foto. Data de consulta 24 de febrer de 2022, de https://prisma2.com/master/fotografos-retrato/Peter-Lindbergh/

Hojeando «Shadows on the wall», de Peter Lindbergh. (2020, 12 febrero). Data de consulta 24 de febrer de 2022
[Vídeo]. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=my5noTI_knQ

eire Etxazarra Leire Etxazarra
Leire Etxazarra. Blog. Data de consulta 24 de febrer de 2022.
https://www.cartierbressonnoesunreloj.com/?s=peter+lindberg

JOSÉ ALFREDO MARTÍNEZ JARQUÍN. MÈXICO 2019.
https://www.milenio.com/internacional/2019-acontecimientos-mas-importantes-que-marcaron-el-ano